El passat divendres 21 de desembre el
zapatisme reapareixia de nou en l’espai públic. Milers de zapatistes realitzaven marxes silencioses a diverses ciutats de
Chiapas, Mèxic.
En la data en que incauts de tot el planeta esperaven la fi del món, comunitats maies bases de
suport del EZLN van ocupar de forma pacífica i silenciosa les places de Ocosingo, San Cristóbal, Las Margaritas, Comitán i
Altamirano.
Es
mobilitzen més de 40 mil zapatistes en 5 municipis de Chiapas
En silenci, ocupen places centrals de Ocosingo, San Cristóbal de Las Casas,
Palenque, Altamirano i Las Margaritas. Després desapareixen de forma ordenada
Hermann Bellinghausen – Periòdic La
Jornada – 21 de desembre de 2012 -Ocosingo, Chiapas.
Més de 40 mil bases de suport zapatistes van desfilar silenciosament aquest matí en cinc ciutats de
Chiapas, en la que resulta la mobilització més nombrosa d’aquesta organització des de l’aixecament armat de l’Exèrcit
Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) el primer de gener de 1994.
Procedents dels cinc caragols zapatistes en la selva Lacandona, Los Altos i la
zona nord, els pobles maies en rebel·lia (tzeltales, tzotziles, choles, tojolabales i mamis) i zoques de Chiapas van ocupar
les places centrals de Ocosingo, San Cristóbal de Las Casas, Palenque, Altamirano i Las Margaritas. En cada cas, en complet
silenci.
A les 6:30 hores, prop
de 6 mil indígenes zapatistes, en la seva majoria joves, es van concentrar en els voltants de la Universitat de la Selva,
prop del lloc arqueològic de Toniná. Des d’allí van marxar al parc central de Ocosingo, on van romandre per espai de tres
hores enfront de l’edifici de l’ajuntament, que fa 19 anys els insurgents i milicians del EZLN van prendre amb les armes al
declarar-li la guerra al govern mexicà.
En aquesta ocasió l’acció va ser civil i pacífica, i els únics que van parlar van ser els punys
esquerres enlaire de tots els zapatistes, que van desfilar ordenadament sobre un templet que van instal·lar. Cap a les
10:30 els últims manifestants van abandonar la plaça, de retorn a la selva.
De la mateixa manera, en les altres places
esmentades els zapatistes van col·locar templets als quals van pujar amb el puny enlaire tots els participants en la
mobilització, en una desfilada d’impressionant laconisme. A San Cristóbal de Las Casas van desfilar uns 20 mil homes i
dones zapatistas. Segons informacions, a Las Margaritas es van congregar almenys 7 mil indígenes, i 8 mil a Palenque. De
Altamirano es desconeix la xifra. D’acord amb el testimoniatge d’un transportista de la zona de Ocosingo, del caragol de La
Garrucha van poder haver sortit el doble dels indígenes que van arribar a la capçalera municipal de Ocosingo, però no va
haver vehicles suficients, per la qual cosa només van ser traslladades 6 mil persones.
Al llarg de les setmanes recents, de manera
intermitent, el portal electrònic Enlace Zapatista ha vingut anunciant «la paraula» del Comitè Clandestí Revolucionari
Indígena, Comandància General del EZLN, així com de les comissions Sisena i Sisena Internacional. Es preveu que aquestes
comunicacions podrien donar-se a conèixer aviat, però encara no ha ocorregut.
En la data que molts incautes en el món van
creure que el món s’acabaria, segons la interpretació oportunista de les «profecies» (en realitat, càlculs matemàtics) dels
antics maies, les comunitats bases de suport del EZLN, pertanyents als pobles maies contemporanis, que en les seves
llengües es denominen «homes veritables», amb el rostre cobert van realitzar una poderosa demostració de força i disciplina,
perfectament formats sota una pluja pertinaç (inusual en aquesta època de l’any) que va acompanyar les mobilitzacions en
les diferents localitats durant tota el matí.
Hàbils per a «aparèixer» de sobte, els indígenes rebels «van desaparèixer» tan polida i
silenciosament com havien arribat en la matinada a aquesta ciutat que, a dues dècades de la traumàtica irrupció aquí del
EZLN l’any nou de 1994, els va rebre amb curiositat, sense cap expressió de rebot. Sota els arcs de l’ajuntament, que avui
va suspendre les seves activitats, desenes de ocosinguenys es van congregar per a fotografiar amb cel·lulars i càmeres
l’espectacular concentració d’encaputxats que va omplir el parc com en un joc de Tetris, avançant entre les jardineres amb
un ordre que semblava coreografia, per a pujar a la tarima instal·lada amb rapidesa des de primerenc, aixecar el puny i
dir, calladament, aquí estem. Una vegada més.
Font: La Jornada
EZLN Marcha del silenci, SCLC,
Chiapas (21/12/2012)
http://www.youtube.com/watch?v=qH8nxafgKdM
La tornada del
zapatisme
Editorial del diari
mexicà La Jornada de 22 de desembre de 2012
Coincidint amb el 15 aniversari de la massacre de Acteal i a uns dies que es compleixin 18 de
l’aixecament de 1994, desenes de milers d’indígenes zapatistes es van congregar en les places centrals de Ocosingo, San
Cristóbal de Las Casas, Palenque, Altamirano i Las Margaritas, en una evocació pacífica de les accions de l’Exèrcit
Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) en la matinada d’aquell primer de gener.
En concordança, el subcomandant Marcos va
emetre, en nom del Comitè Clandestí Revolucionari Indígena-Comandància General (CCRI) un breu comunicat en el qual anuncia
«l’enfonsament» del «món de vostès» i el ressorgir del «nostre».
Són vàries les interpretacions polítiques que poden donar-se a la irrupció dels
zapatistes en les localitats referides i al text de Marcos –com ocorre amb el perllongat silenci de diversos anys que els va
precedir– , però ambdós denoten, en forma inequívoca, la voluntat del zapatisme de fer-se present, de nou, en el
convulsionat i incert escenari polític contemporani.
Tal determinació obliga a recordar que, a gairebé dues dècades de l’alçament del primer de gener de
1994, la causa dels indígenes chiapanecos conserva tota la seva vigència original perquè, des de llavors, i a pesar de la
demagògia obstinada durant tres sexennis, es mantenen l’opressió, la marginació, la persecució i la discriminació contra
els pobles indis del país.
El Mèxic institucional ha tingut, en aquests 18 anys, sobrat temps per a corregir d’arrel aquestes
circumstàncies intolerables i per a reconèixer un dels components primordials del país: l’indígena i comunitari. Per a
començar, per exemple, el Legislatiu hauria hagut d’aprovar en la seva integritat el conjunt de reformes elaborat per la
Comissió de Concòrdia i Pacificació (Cocopa) durant el zedillato, document que va recollir el sentit dels acords de San
Andrés Larráinzar, aconseguits entre els rebels zapatistes i el govern federal.
Per contra, de llarg a llarg del país, els
governs federals, en comptes d’atendre d’una vegada per sempre la problemàtica que afecta als indígenes, s’han obstinat, en
el millor dels casos, a apostar a l’oblit, i en el pitjor, a dividir, hostigar i perseguir a les comunitats –el mateix a
Chiapas que en Michoacán, Oaxaca o Veracruz, entre altres entitats– i a permetre o fins i tot afavorir el saqueig de terres
i de recursos naturals practicat per agroindústries i empreses energètiques nacionals i estrangeres.
Amb aquests antecedents, el EZLN decideix
abandonar el silenci que havia mantingut gairebé intacte des de 2006. Els agradi o no, les forces polítiques institucionals
haurien de prendre’l en compte. Les autoritats, per la seva banda, no tenen molt marge per a ignorar que, en el
substancial, el conflicte que es va expressar amb les armes en 1994 manté avui, 18 anys després, plena vigència. Cap esperar
que prenguin nota i que es decideixin, d’una vegada per sempre, a plantar-li cara, i comencin a resoldre’l en les seves
causes profundes.
Font: La Jornada